Feeds:
Entradas
Comentarios

Archive for 16/06/09

El passat mes de Novembre (i perdonin l’autocita) escrivíem aquesta columna un article titulat “El Sant Jordi… Complex” on alertàvem dels perills que amenaçaven l’adjudicació el passat 10 de Setembre de la remodelació del Complex Esportiu Sant Jordi per mitjà de concessió administrativa a un consorci encapçalat per l’empresa Caña i Caña Construccions i format per 3 empreses més.

Aquest dilluns, 15 de Juny, Tot Tarragona ens explicava que el consorci adjudicatari no troba finançament per a realitzar la inversió de 20.170.862 euros que va proposar per resultar adjudicatària.

No es tracta de practicar allò tan castís del “yo ya lo dije” sinó d’explicar els perquès d’aquests “desencallaments” tan atípics. Qui els escriu treballa en el sector de les concessions d’infrastructures i els ben puc assegurar que això que ha passat aquí novicepresidencia_premsa.notaPremsa.53.st jordi1221742289388 és normal.

Cal primer recordar què és una concessió administrativa. Es tracta de cedir temporalment els drets d’explotació d’una infrastructura a un inversor privat a canvi de que aquest es faci càrrec de la inversió inicial. En alguns casos, aquesta infrastructura pot produir ingressos recorrents en el temps (en aquest cas els abonaments a les piscines, gimnasos o pistes esportives) i en d’altres és la pròpia administració concedent qui es fa càrrec d’uns pagaments recorrents en el temps (peatges a l’ombra, p.ex. desdoblament C-14 entre Reus i Alcover).

Tots els concursos de concessions parteixen d’un estudi de viabilitat que encarrega la pròpia administració i que serveix de guia a les empreses licitants. En aquest cas es tractava d’un estudi de l’any 2006 que ja ha desaparegut d’internet però que vostès poden consultar com arxiu adjunt. L’esmentat estudi ens definia una inversió inicial de 8.533.313,95 euros, que per mitjà d’una quota d’ingrès de 50 euros i una tarifa mensual de 27,82 euros a pagar per l’usuari esdevenia rendible en 40 anys.

Què és el que faria aleshores una empresa de concessions normal? En primer lloc estudiar la inversió inicial, és a dir, l’obra, per intentar reduir-ne el seu cost de construcció. En segon lloc estudiar la demanda partint de la base que defineix l’estudi de viabilitat. És a dir, quanta gent hi ha disposada a pagar cada mes els 27,82 euros per fer esport al centre de Tarragona? Un cop estudiada la demanda poden passar dues coses, una és que no es cregui en la demanda que proposa l’administració i no s’acudeixi al concurs o bé que es cregui aquesta demanda o, fins i tot, una de superior i es pugui apostar per una reducció de tarifes per poder guanyar el concurs.

Què ha passat en aquest cas? Doncs que el consorci guanyador va apostar per una inversió inicial de més del doble que la prevista (20.170.862 euros) i de la demanda, o sigui, de la tarifa, no en sabem res.
Què fa l’empresa un cop ha resultat adjudicatària? Doncs se’n va a buscar finançament per executar l’obra. L’habitual avui en el mercat és que l’empresa o el consorci adjudicatari avanci un 30% de l’inversió (en aquest cas uns 6 milions) i la banca posi el 70% restant (els 14 milions que ens falten). I què fa el banc quan li vas a demanar el finançament? Doncs, normalment, dóna per bona la inversió inicial perquè l’adjudicatari l’acostuma a reduir entre un 10 i un 30% per a poder endur-se el concurs i es centra en l’estudi de la demanda. Tant és així que acostuma a encarregar un estudi independent de la demanda o, senzillament, la rebaixa en un 20% i mira si els números surten. El que no s’ha degut trobar mai cap banc és que el senyor que li demani els diners li pugi la inversió inicial en un 136% del que preveia l’administració. En aquest cas, la única resposta d’un banc raonable és amagar-se sota el pupitre. No cal perdre-hi ni un minut.

Un cop sembla evident que el consorci adjudicatari no reunia l’experiència necessària per a resoldre aquest tipus de situacions ens queda la pregunta… la pregunta de sempre: Com es va poder adjudicar aquesta concessió a una empresa que tirava pel terra l’estudi de viabilitat que prèviament l’administració havia encarregat? I com és que les altres empreses concurrents no van dir res? Quin era el criteri per adjudicar aquesta concessió?

Doncs bé, la resposta la té el Consell Català de l’Esport, organisme sota la competència del Vicepresident de la Generalitat, a qui sembla que les coses del “finançament” no se li donen gaire bé.

La realitat que ens queda, benvolgut lector/a, és que aquesta empresa només pot trobar finançament de les caixes d’estalvi de sempre… llàstima que ara el Banc d’Espanya les té ben enfilades i no es poden moure, o bé de l’Institut Català de Finances, el que seria una molt mala notícia per al contribuent. Per tant, si queda encara una mica de seny, aquest projecte “desencallat” s’haurà de tornar a desencallar, o sigui, a concursar, i vostè, amable lector/a, haurà de desar la raqueta de pàdel que ja tenia preparada per una altra ocasió.

Joan Miquel Carrillo

Anuncios

Read Full Post »